La base de dades de les Lletres Catalanes
Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.
Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l’església. (Al fons el campanar contra el cel.)
Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.
De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar amb veles.
No coneixia fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.
M’ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l’esquena.
Als quinze anys no coneixia la cassalla ni l’aspirina.
*
I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s’ha deixat seduir fàcilment.
I un rast de planys se li va encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s’encallen
en les prades de posidònia.
Text:
Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.
M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.
No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.
Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.
*
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.
I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
Plorava la seva absència.
Text: