La Muga i el Pont Vell

Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.

Lliçó del Pont, teogonia d’astres,
amor i crims de gent sense padró;
oh catedral del riu de Castelló,
quilla esmolada en sèxtuples pilastres!

[…]

Esmunyedís vers una eterna fuga,
voldria ser la trena de la font
que, eixamorant l’areny, espilla el Pont,
reïx, o es filtra, abscosa com la Muga.

[…]

I a Castelló es dissol en l’aigua líquida,
oh escalinata nua del Pont Vell
de set arcades desiguals! La pell
s’hi va a esbandir. Per beure, és massa insípida.

Pont Vell de set arcades,
bastit amb set anyades,
cada anyada, una arcada sobre el riu.
Anys d’abundor de Déu i anys de misèria,
marcats damunt l’artèria
del riu.

Pont Vell, serves records tristos i alegres;
han devingut tes pedres totes negres,
i ja sols un ramat, de tant en tant,
damunt del teu llom passa polsejant.

Mes tu encara rius amb indulgència
al pont nou, que ara et fa la competència,
Pont Vell!
Ets com una carcassa amb set costelles,
i al clar de les estrelles,
tens aire de castell!

A Vilanova saltes les rescloses
i la Gallarda et mena al seu Portal.
Espilles l’absis de la Catedral
ran la muralla, amb molsa medieval
quan mor el dia amb un desmai de roses.

[…]

I quan detens la teva cursa ràpida
sota el porxat Pont Vell de Castelló
-del vell comtat del vent, vila major-,
llumins i estrelles són l’encenedor
que esbrina el vers d’una futura làpida.

[…]

Pont que Ponç Hug bastia amb set anyades,
cada any un arc, porxada de set ponts,
senyal dels anys dolents i dels anys bons:
fan de pilastra els Hugs, i d’arc els Ponç,
o desigual pont vell de set arcades!

[…]

La lluna sempre és diferent i és una
com els set arcs del Pont de Castelló
damunt les aigües blaves de sabó
-sorres de cadmi, menta, or i salmó-
segons com giri el dau de la fortuna.

Per veure el riu com creix, Pont, ets tribuna.

-La calçada del Manol,
que filtra aigües amagades,
us durà a Vilatenim,
fins que albireu les muralles
i el Pont Vell de Castelló,
amb set costelles de plata.
-Ens convé arribar al molí,
que li diuen ‘La Gallarda’.

[…]

En arribar a Castelló,
vila de coltell i forca,
sota els set arcs del Pont Vell,
la Muga ve remorosa.
Travessa el carrer del Pont
que a la vila fa de porta.
Ets ingrat vetust carrer,
ja que cap pedra recorda
el nom de Ramon d’Alguer,
aquell qui a Constantinoble
-la nit que en Roger de Flor
va ser escapçat- dalt la torre
sol, amb l’espasa a la mà,
amb la vida salvà l’honra.
Ai vila dels comtes ducs
que oblides els fills més nobles!

Amb nom de dona brolla dins l’arruga
gerda de molses del boscatge ombriu,
al Canigó, on les àligues fan niu;
i, un fil amb l’altre, van tenant el riu
que, amb altres rius trenant-se, fa la Muga.

Si vols conèixer bé la plana airosa,
pren el bordó corbat de lledó blanc
i, aigües amunt, segueix l’aspriu barranc
i el rierol de sinuós alfanc
que lluu els galons daurats de la gatosa.

Tot just les deus han esquinçat la mina
i, trencant aigües, joguinosa neix.
Com la clepsidra, gira entorn de l’eix,
i els afluents li fan un dors de peix
que, travessant la plana, al golf s’inclina.

Cinc palafrens estiren el seu carro:
l’Arnera, lleu com una abella d’or,
el Ricardell, del guaridor tresor,
l’esquerp Manol i el Llobregat sonor;
l’Orlin mol al pas molins de farro.

Filla i hereva del difunt Anistos [la Muga]
amortallat amb el sudari extens
que el sebolleix al Bac de Requesens:
dia vindrà que el temps serà propens
al part dels rius per un saurí previstos.

–Només tu pots salvar-nos, Enric–, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d’aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d’aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d’acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l’herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s’aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s’acaba.