Fragment d’Aurora

Vaig arribar a la platja quan el sol ja s’havia amagat. El cel era de color taronja i rosa, com si algú hagués pintat un quadre impressionista. El mar era tranquil, com una làmina de vidre. Vaig deixar la bicicleta al costat d’una cabana de pescadors i vaig caminar per la sorra fins a arribar a la roca on sempre ens trobàvem. Allà estava ella, asseguda amb les cames creuades, mirant l’horitzó. Portava una faldilla blanca i una samarreta vermella que li feia ressaltar els cabells negres i els ulls verds. Em va veure i em va somriure.

—Hola —va dir.
—Hola —vaig respondre.

Vaig pujar a la roca i em vaig asseure al seu costat. Em va agafar la mà i em va fer un petó a la galta.

—Com ha anat el dia? —em va preguntar.
—Bé, el mateix de sempre. He estat a la botiga, ajudant en Joan amb les joies. I tu?
—Jo he estat a casa, llegint i escoltant música. El meu pare ha sortit aviat i no ha tornat encara.
—No t’avorreixes?
—No, m’agrada estar sola. Així puc pensar en tu.

Em va fer un altre petó, aquest cop als llavis. Em vaig deixar portar per la seva dolçor, per la seva calidesa, per la seva passió. Em vaig sentir feliç, com mai abans.

—T’estimo —em va dir.
—Jo també t’estimo —li vaig dir.

Ens vam abraçar fort i vam mirar el cel, que ara era de color violeta i blau. Les primeres estrelles van començar a brillar.

—Saps què? —em va dir.
—Què?
—M’agradaria fugir amb tu. Anar-nos-en d’aquest poble, d’aquesta vida, d’aquest món.
—A on aniríem?
—No ho sé. A qualsevol lloc on poguéssim ser lliures i feliços. On ningú ens conegués ni ens jutgés. On poguéssim estimar-nos sense por ni vergonya.
—Ho dius de debò?

—Sí, ho dic de debò. No suporto més estar aquí, amb el meu pare, amb els seus negocis bruts, amb les seves amenaces, amb les seves mentides. No suporto més viure en una presó.

Em va mirar als ulls i em va agafar el rostre amb les mans.

—Fugim, Àngel. Fugim junts. Ara mateix.