La base de dades de les Lletres Catalanes
De formació noucentista, va evolucionar posteriorment cap al simbolisme i la poesia pura. Amb la seva obra en prosa, tant la creativa (aplegada al primer volum de l’obra completa: Dietaris, 2000) com la crítica i l’assagística, mirava de complementar la seva activitat poètica.
La seva és una biografia sense estridències (el 1971, al pròleg d’El vel de Maia, es qualifica com un poeta urbà i petitburgès): estudis de comerç, un càrrec en una entitat d’estalvis que abandona passats deu anys per desavinences amb la direcció i, a partir d’aquí, diverses feines relacionades sempre amb el món editorial (entre les quals la fundació d’una impremta –Atenas– que no reeixí) fins que als anys quaranta –després de passar la Guerra Civil refugiat amb la seva família en un mas del Montseny, període reflectit a El vel de Maia– entra a l’Editorial Juventud, de la qual acabarà esdevenint director literari. Però tot al llarg d’aquest temps el trobem a diverses iniciatives literàries del país: el 1920 funda els Amics de la Poesia amb Jaume Bofill i Ferro, Josep Carner, Francesc Sitjà i Pineda, Carles Soldevila i Ramon Sunyer, anys més tard crea i dirigeix la Revista de Poesia (1925-27), dirigeix amb J.V. Foix, Tomàs Garcés, Carles Riba i Joan Teixidor els Quaderns de Poesia (1935-36), representa internacionalment diverses vegades als anys trenta el PEN Català i, ja en la postguerra, serà un dels protagonistes dels congressos de Segovia amb escriptors castellans (1952 i 1953) i participarà, el 1962, a la trobada del Moviment Europeu que el règim franquista batejà com el “Contubernio de Munich”.
Com a traductor, és el responsable de la incorporació al català de poetes com William Butler Yeats, Percy Shelley, Dylan Thomas, William Blake, Emily Dickinson, Samuel Taylor Coleridge, a més de poesia xinesa i japonesa. Manent donà a conèixer T. S. Eliot per mitjà de la versió poètica del poema «El viatge dels Reis d’Orient», que publicà el 1932 a La Publicitat.
Avui, El Correo Catalán, La Vanguardia.
Creu de Sant Jordi, 1981
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 1985
Marià Manent retrata en els seus dietaris sobretot dos paisatges: el de l’Aleixar del Camp de Tarragona i el del Montseny. La seva prosa sobre l’Aleixar va ser un estímul perquè Fina Anglès fes un dels itineraris culturals més interessants del Camp de Tarragona escrivint el llibre ‘Un passeig pels sentits, de la natura a l’art”. Aquest itinerari va més enllà de l’obra de Manent i la relaciona amb la pintura de Joaquim Mir.
Els dietaris de Marià Manent són considerats una de les grans creacions en prosa de la literatura contemporània. L’obra completa hi dedica un volum on són aplegats cronològicament i corresponen a tres èpoques de la vida de l’escriptor: els anys de la joventut entre Premià de Dalt i Barcelona (1918-1933), els anys de la Guerra Civil i els anys de la maduresa i vellesa (1940-1981) entre l’Aleixar i Barcelona. Afortunadament l’Ajuntament de l’Aleixar ha donat continuïtat al projecte de Fina Anglès i des de la seva web organitzada visites guiades fent un itinerari que visita els llocs més destacats de les dues poblacions.
He obert el balcó […] el paisatge de l’ampla vall conreada i dels boscos que la circumden, ha estat com una irrupció, com una invasió irresistible de verds flonjos, compactes, tendres
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
24 octubre (1941)
Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal —a la Font del Racó— amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferoides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes del craetegus, alegren els camins. Però el cel era magnífic. Retallant-se en el blau pur, grans núvols solemnes copiaven majestuosament la silueta dels roures: formaven com a copes d’arbres olímpics cel amunt. Els roures semblaven núvols verds; els núvols eren com arbres blancs, tenyits de posta, amb grans corbes sumptuoses i enceses.
17 d’agost (1972)
El gran pati, al costat de l’església del monestir, té una font amb cinc o sis dolls. La paret del temple és grisa, amb zones més fosques. La decoren moltes taques de liquen color d’or vell, rodones, però irregulars i de mides diverses: semblen una nevada groguenca de grans borrallons contra un cel gris… A la façana lateral hi ha uns quants sarcòfags de gent noble i unes rajones en honor de Violant d’Hongria, que els hongaresos refugiats a Espanya hi van fer posar després de la guerra 1936-1939. En Piquer, excel·lent erudit, ens ha acompanyat en la visita. El claustre, trapezoidal (no h’hi ha gaires així) té un costat del segle XII, un altre del XIII, un del XIV i un del XV. Els capitells són llisos, segons l’esperit cistercenc d’austeritat. A la sala capitular hem vist les tombes de les abadesses. Les lloses són bastant diferents; una d’elles té un joc d’ombres tan important —remarcava en Piquer— com l’esculpit mateix, sembla una mica la tècnica dels relleus egipcis. Al peu de l’altar del temple hi ha més tombes, entre elles la d’una abadessa que era filla de Roger de Llúria (es deia, penso, Maria). El sarcòfag de Vilant d’Hongria, muller de Jaume I, és en un mur de vora el cor, un sarcòfag senzill, ornat amb l’escut de les quatre barres. En Piquer ens ha dit que també és enterrada al monestir la princesa Sança, filla del rei Jaume el Conqueridor. Ell anà a Vallbona quan hi van portar les despulles de la reina Violant.
8 d’agost (1973)
Aviat de la tarda anem a Poblet. Veiem la part que no s’ensenya als turistes; la casa que ocupà en Toda, la impremta, el claustre exquisit, la capelleta de sant Esteve, el jardí, molt bén atès, amb roses, margarides, petúnies… Saludem l’historiador del monestir, el Pare Altisent, que venia de treballar la terra.
9 de setembre (1965)
A la tarda visitem l’ermita de l’Abellera, posada damunt mateix del cingle que dóna a la profunda vall coberta de castanyers. Al fons hi ha Capafonts. Hi havia ombres de núvols, però el sol il·luminava alegrement algunes cases i el campanar. És un indret feréstec, inoblidable. Un corb ha volat cap a les roques ben roges, estranyament corcades per l’erosió. Hem vist la pedra amb els versos de Melcior Font, tret dels goigs que escriví per a la Verge: …Feu-nos ésser romaní de la vostra serra blava. I hem vist també el romaní, ara ben gerd i arrelat, que hi van plantar a la vora. En Gérard deia que aquell massís li recordava el Jura.
9 de setembre (1965)
Després de collir espígol hem anat a Scala Dei. Gairebé tot són ruïnes: només queda en peu una portalada renaixentista i el cos del temple, amb voltes foradades i grans tolls d’aigua en entrar. Figueres silvestres i heura envaeixen, com en els poemes romàntics, aquelles ruïnes. Al fons, orgue majestuós, els cingles verticals del Montsant, grisos i d’un ocre daurat, enllà de les vinyes de llicorell, on els ceps es barregen amb els ametllers de soca ben negra. Quina pau, quin silenci!
21 d’agost (1970)
A primeres hores de la tarda marxem al Priorat. Fins a Scala-Dei hi estem 55 minuts. El paisatge és pàl·lid, té com una fina timidesa: vinyes d’un verd clar o ametllers delicats damunt la llicorella. La negror dels troncs, contrastant amb la verdor transparent del fullatge, dóna als ametllers com una qualitat oriental, japonesa. Des del poblet fins al monestir de Scala-Dei hi ha, a peu, vint minuts. Al fons, el mur solemne del Montsant és com un orgue majestuós, amb taques de petites pinedes i botjar: es dreça darrrera un primer terme d’ametllers pàl·lids. Segons com, el to ocre vermellenc de les roques sembla un flamareig llepant la part grisa que forma els grans tubs de l’orgue. Les ruïnes del monestir són d’una punyent melangia. Un portal del segle XVII, de pedra grisa, té una petita figuera borda vora l’escut, que és de pedra daurada. L’estructura del templa deixa veure el cel, amb grans cortinatges d’heura a l’esvoranc. L’heura ho domina tot. Té uns troncs enormes i com peluts. Hi ha també, cobrint soterranis i antigues estances, enormes esbarzers, abells noguers majestuosos i molts saüquers, clapejats de baies negres. Un gran pi prospera sobre la volta del temple, que és de pedra vermella –llevat del portal neoclàssic– que és gris-. A terra hi ha un gran toll d’aigua, que ve dels recs de l’horta. Quan hi érem, regaven; el so abundós de l’aigua sembla donar una mica de vida a les ruïnes. A l’estuc de l’església, molt malmès, encara es veu alguna inscripció i algun bocí d’ornamentació abstracta. A l’hort, vora les gerdes i altes bajoqueres, hi havia petúnies d’un morat delicadíssim.
1 de setembre (1961)
… passant per la impossible pista muntanyenca que van fer, esmerçant-hi tres hiverns, els vuit homes de Siurana, arribem, en el DKW, amb no poques angúnies, al llogarret encimbellat, «daurat de negre i de vellura». Hi ha cinc famílies que hi viuen tot l’any (en total 17 habitants) i els forasters que hi estiuegen. Hem vist el sonet d’en Carner gravat en el marbre. Les cases han estat reconstruïdes amb molt bon gust. Són totes de pedra. L’esglesiola romànica és de les més pures que he vist mai. D’un ocre daurat, amb un relleu molt ingenu —Crist i els apòstols— al pòrtic. El poble és voltat de cingles, amb pinzellades d’ocre i gris fosc. No és aconsellable per als qui tinguin tendència al vertigen.
14 d’agost (1972)
Ens hem aturat una estona al llogarret de la Mussara. Quina tristesa aquell poble abandonat, l’esglesiola amb les parets plenes d’inscripcions dels excursionistes, les dues tombes robades, les cases caigudes, unes biques dins la bassa! Damunt el pòrtic del temple encara hi ha el bonic escut amb la data: «Año 1859». Però els arbustos i les herbes van envaint les ruïnesl. Ens hem acostat al cingle. Feia un vent intens i bastant fred.
De la capa que us abriga, la meitat n’heu volgut dar. Beneïu la terra amiga i la gent de l’Aleixar.
[…]
Rodoneta com la poma és la vila, L’Aleixar; Sant Martí, la vostra aroma ha sentit, terres enllà: allunyeu la mala ortiga d’avarícia i malfiar. Beneïu… Quan la terra assedegada es clivella i l’arbre es mor, deu-nos pluja acompassada, el bon ram que eixampla el cor. Si el mal temps ve que castiga el conreu, deu-nos cel clar. Beneïu… Si de ceps no en queden gaires, protegiu-nos el coster i lliureu-nos de mals aires l’oliver i l’avellaner. I el blat d’or que al Cel es lliga sempre més vulgueu-nos dar. Beneïu…
13 d’octubre (1939)
A la tarda visito la catedral. Era deserta, en aquella hora. Algun ciri brillava en els altars laterals, en la grisos immensa. Al claustre hi havia sarcòfags buits, imatges mutilades. Però també llorers, truanes, una quietud vegetal cenyida de pedres i de segles.
20 d’octubre (1939)
A mitja tarda surto a prendre l’aire. Entro un moment a la catedral, després d’admirar aquella façana en què els segles han donat a la pedra una curiosa maduresa de color, una delicada harmonia dels ocres, el gris, el lila, el negre: del ferro i la mel, de l’or vell i la perla.
29 d’octubre (1939)
A migdia oeixo missa a la catedral, amb la Josefina i les nenes. Quina riquesa d’ocres i grisos en el sol tardoral!
20 de novembre (1939)
Amb l’Albert visito mossèn Serra i Vilaró. M’explica com va descobrir, en un altar de la catedral, unes pintures gòtiques de principis del segle XIV, precisament les mateixes que jo vaig admirar ahir, amb la Josefina, per primera vegada, i que ens van sorprendre i meravellar. Em regala una fotografia d’una de les figures. És una santa docíssima, amb un llibre a les mans. Diu que la Verge de l’altar major (del segle XV) té un gran valor artístic, i també la del pòrtic, del segle XIV, però no la del claustre.
22 de novembre (1939)
En companyia de mossèn Serra i Vilarò visito la catedral i les ruïnes de Santa Tecla la Vella (la catedral primitiva). Veig el fragment del magnífic retaule que, segons alguns, és del Mestre de Sant Jordi. Admiro una mitra de l’arquebisbe Solivella, del segle XIII, trobada en el seu sepulcre per mossèn Serra. És de seda vermella, amb unes figures brodades amb fil d’or, representant la dextera Dei i el martiri de Sant Esteve. Veig la «capella dels sastres», obra de Mestre Eloi (segle XIII) i em meravello davant el retaule de pedra policromada de l’altar major, de Pere Joan (s. XV) i el sepulcre de l’Infant Joan d’Aragó. La figura tombal és d’un realisme que impressiona. Diríeu que aleteja en aquell rostre l’últim somriure de la vida (el somriure de la mort), i el marbre imita perfectament la barba mal rasurada (s. XIV); l’Infant morí el 1334.
7 de setembre (1974)
Des de la terrassa del restaurant, a Tarragona, miràvem la mar blava, fulgurant, amb tremolors de llum contínuament renovades i alegres, toujours recommencée. A la tarda hem anat a la catedral. El guia era un home força preparat, que havia conegut mossèn Serra i Vilaró, i l’ha citat diverses vegades. Veiem els tapissos —Arras, Tournai— de la sala capitular i els 40 del museu (dels quals només és esplèndid un d’Arras, s. XVI). Torno a admirar l’estàtua de l’Infant Joan, fill de Jaume II i Blanca d’Anjou. Contemplo llargament aquell somriure que l’escultor deixà en el rostre jove de l’arquebisbe, un somriure enigmàtic, com un perfum de la vida flotant encara en la mort.
7 d’agost (1972).
Després visitem l’església, l’arxiu. Hi ha un exemplar de Lo quart del Cartoixà, de Roís de Corella, que havia pertangut a Beatriu de Borja, germana de Calixte II, i bastants incunables, casulles i fragments de retaules. Es destaca una bellíssima Dolorosa de Sassoferrato. També són interessants dues taules (l’una amb el Papa Luna) d’uns deixebles de Jacomart. Hem vist una casulla que va usar sant Vicenç Ferrer i la resta dels arxius notarials (l’any 1936 la destrucció de documents va ser ací terrible). L’altar major, barroc, és esplèndid, i l’orgue està ben conservat, però tots els altres altars —ens diu el guia— van ser cremats.
Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til•lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d’abril, de sedes oblidades.
Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d’or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor».
Fins al peu del grans cedres es daura l’ombradiu
d’aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil•la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna i brilla».