Pont de Sant Feliu

Girona, a punta de tardor, no és, en veritat menys subtil que Venècia en hora de primavera. Així he pensat de venir a parlar-vos aquesta tarda d’un capvespre venecià, viscut profundament, als inicis de la primavera última; i això amb la temença només de restar massa al dessota del vostre nivell de sensibilitat, la pròpia dels fills d’una vella urbs gloriosa, afinada per la moderna malenconia.

Si hi anés no deixaria d’aturar-me a Girona, temptació sempre per mi, vista de la finestrella estant del tren. Me sembla endevinar-la Girona, amb certes espirituals salabrosos d’heroisme. No ho sé… No en sé res. Però ¿no diríeu que més que un airet d’Atenes, podria arribar a donar plena significació a Girona el cultiu en la consciència de sos fills selectes, dels elements espartans de civilització (vida jurídica, austeritat, sport, “endurance”, etc)… Però vos no sou, crec, de Girona, sinó de Cadaqués. Seríeu vos el que em faríeu de Girona una efímera Atenes.