Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: Els temples catalans II: De Tarragona a Vallbona de les Monges
Ruta literària: value
Cartoixa d'Escaladei, Camí de la Cartoixa, Escaladei
En el llibre: Obres completes de Marià Manent
Notes de dietari de dues visites de Marià Manent a Escaladei, durant la seva estada d'estiu al Mas de Segimon a l'Aleixar, publicades, respectivament, en els volums A flor d'oblit (1968) i L'aroma d'arç (1982). | La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle XII per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. Està situada al llogaret del mateix nom (Escaladei), al terme municipal de la Morera de Montsant. La seva ubicació al peu del vessant sud de la serra de Montsant li dóna un marc paisatgístic incomparable. El seu manteniment actualment depèn del Museu d'Història de Catalunya.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
L’aroma d’arç V
9 de setembre (1965)
Després de collir espígol hem anat a Scala Dei. Gairebé tot són ruïnes: només queda en peu una portalada renaixentista i el cos del temple, amb voltes foradades i grans tolls d’aigua en entrar. Figueres silvestres i heura envaeixen, com en els poemes romàntics, aquelles ruïnes. Al fons, orgue majestuós, els cingles verticals del Montsant, grisos i d’un ocre daurat, enllà de les vinyes de llicorell, on els ceps es barregen amb els ametllers de soca ben negra. Quina pau, quin silenci!
21 d’agost (1970)
A primeres hores de la tarda marxem al Priorat. Fins a Scala-Dei hi estem 55 minuts. El paisatge és pàl·lid, té com una fina timidesa: vinyes d’un verd clar o ametllers delicats damunt la llicorella. La negror dels troncs, contrastant amb la verdor transparent del fullatge, dóna als ametllers com una qualitat oriental, japonesa. Des del poblet fins al monestir de Scala-Dei hi ha, a peu, vint minuts. Al fons, el mur solemne del Montsant és com un orgue majestuós, amb taques de petites pinedes i botjar: es dreça darrrera un primer terme d’ametllers pàl·lids. Segons com, el to ocre vermellenc de les roques sembla un flamareig llepant la part grisa que forma els grans tubs de l’orgue. Les ruïnes del monestir són d’una punyent melangia. Un portal del segle XVII, de pedra grisa, té una petita figuera borda vora l’escut, que és de pedra daurada. L’estructura del templa deixa veure el cel, amb grans cortinatges d’heura a l’esvoranc. L’heura ho domina tot. Té uns troncs enormes i com peluts. Hi ha també, cobrint soterranis i antigues estances, enormes esbarzers, abells noguers majestuosos i molts saüquers, clapejats de baies negres. Un gran pi prospera sobre la volta del temple, que és de pedra vermella –llevat del portal neoclàssic– que és gris-. A terra hi ha un gran toll d’aigua, que ve dels recs de l’horta. Quan hi érem, regaven; el so abundós de l’aigua sembla donar una mica de vida a les ruïnes. A l’estuc de l’església, molt malmès, encara es veu alguna inscripció i algun bocí d’ornamentació abstracta. A l’hort, vora les gerdes i altes bajoqueres, hi havia petúnies d’un morat delicadíssim.
Text: