Casa de Rafael Masó

Jo d’uns moments, d’uns bells moments de vida vull remembrar-t’en la dolçô esquisida. vull remembrarte el cel, la llum els aires l’or i l’amor flectantse en tots els caires, perfums, quietuts, llunyanes armonies, i aquell respir inquiet que Tu tenies. vull remembrart’ho avui ¡Oh dolça Esposa! avui que el Sol ens riu com una rosa i el cel te una blavor inmaculada i es clar, i es ampla i sembla una abrassada! avui que tot s’hi fon en áureas ones i es ple com aquell jorn de papellones!… Era un matí d’agost… ¡Oh llums aquelles, voltaven els teus ulls de meravelles! Tu seies aprop meu tota daurada i erem els dos esclaus d’una abrassada, d’una abrassada tébia, silenciosa… ¡Tot el meu bras sobre ta carn flairosa! ¡Oh com recordo aquella tebior i entorn dels teus ulls clars un polsim d’or! Voltava, l’or, profonditats sens mida i eren ses aigües, aigües de la Vida. Mon llabi ardent en elles s’hi abeurava i, entera, al bes, la copa tremolava!… ¡Tremolaves!… ¡Oh Deu!… Una cascada de gels i neus s’obria en ma espinada repercutintme al cor!… Bella agonia passava pel meu front;… i dolça i pia la teva ma hi finava!… I eren llavors mes altes les quietuts i els tremolors! ¡Bellesa del repós! ¡Quietut plaenta la del respir entre perfums de menta!… …Mes era en la quietut que una arracada entre mos dits’m queia descordada… I rodava el joiell entre lluissors demunt ton bell faldar curull de flors. ¡Oh bell rodar!… Tes mans se confonien am la blancor dels lliris qui morien i jo el joiell cullia allà en el fons entre frescors de riures i petons. I trèia amb el joiell tes mans nevades que freturós omplia de besades. ¡Tes mans! Amb gais camins plens de violes i prats amb neu de llirs i corretjoles. ¡Dolcíssim el jugar! Durava fins que, viva, una remor exia de la riba, fins que del lluny entre buidors baxava un pas alarmador qui s’atançava. I era llavors que en les quietuts mes altes tornaven al meu si le steves galtes. Tornaven al repós escotorides com un bell prat florit de margarides. I’m giraves els ulls, clares piscines ont jo m’hi vèia fos, prés de tes nines. I’m rendies el front que’t perlejava i m’oprimies fort… El sol brillava en la polç d’aigua i d’or de tes parpelles; dançaven en la sorra unes estrelles que el vent arrossegava en cabellera; passava una aureneta molt lleugera; ungia el cel de llum la terra ardenta, cantava l’au, flairava a foc la menta… i entre clarors i excelsa melodia un bes alat als llabis en floria… ¡Oh bells moments! ¡Oh bells moments de vida jo vos remembro amb joia indefinida! Jo t’els remembro avui ¡oh dolça esposa! Avui que ets tota tu com una rosa. Avui que a l’horta hi son assaonades les fruites d’or i mel en les brancades. Avui que l’aire es clar i ple d’aromes i arreu se sent una dolçor de plomes. Avui vuill remembrart’ho ¡Oh ma estimada! Avui entre un sospir i una abrassada… ¡Oh si extremida al bes d’aquelles hores dins de ton si saltés l’infant que anyores!