Temple romà de Vic

Te plou del cel o et brota de la terra,
Ausona mia, eix Temple gegantí?
Dins ta acròpolis magna que s’aterra,
Decrèpit Castell d’Hèrcules,
qui dos mil anys te l’ha estotjat així?

Dels Pirineus, oh règula superba,
trobares, tanmateix, ton noble escut;
als peus del temple sant lo de Minerva,
de genollons en terra,
com en lo circ gladiador vençut.

Sentinelles robustes de la dea,
sis columnes guardaven lo portal;
damunt seu lo frontó, com una idea,
prenia la volada
vers orient, de l’alba finestral.

Era talment una àliga romana
que, amb les ales esteses sobre Vic,
crida a beure les tribus de la plana,
guerreres i ferotges,
la saviesa en eix gimnasi amic.

Grans camins a ses plantes confluïen
com lo Gurri en les teves i el Meder;
de son encens los caminants s’omplien
e Ilerda, Empúries, Tàrraco
respiraven olors de ton verger.

Qui el mur d’aqueixa cella grandiosa
aixecà sobre el _podium_ de carreu?
Qui coronà la pilastrada airosa
de capitells corintis?
Qui l’ara sacra coronà amb lo déu? F

óra Escipió qui et fa ciutat romana
quan tot un mes de ferro t’ha cenyit?
o bé, heralds de la pàtria catalana,
Indíbil i Mandoni,
d’independència a l’aixecar lo crit?

Fóra Cèsarm lo llamp de la victòria?
Fou Sertori, l’amor dels ausetans
qui, aurèola del carro de sa glòria,
seguiren-lo al sepulcre,
dant-se la mort amb ses mateixes mans?

n eixos escalons i eixa muralla
vindrien a esmolar-hi los coltells
la vespre de l’horríssona batalla,
mentres lo gran pontífice
deixava caure l’aspersió sobre ells.

[…]