A la Fonda d’en Peret

En tornar de Bilbao, Fabra es va traslladar a Badalona, al carrer de la Real, 164, fent cantonada amb la riera de Matamoros. Badalona era aleshores un poble mariner molt apropiat per a un home que havia trobat el gust a viure lluny de les grans ciutats. I ideal per a Teresa, la filla mitjana, a la qual, per la seva poca salut, els metges havien prescrit els aires i els banys de mar. Quan els badalonins parlaven dels anys que Fabra va viure a Badalona, a la casa de la carretera, feien referència als gats que hi tenia. Aquell munt de gats que prenien el sol (…) mentre Fabra, instal·lat al seu despatx escrivia, llegia, voltat de gramàtiques i diccionaris. També esmentaven les excursions a Teià, els banys de mar a Montgat i el costum d’anar a jugar a tennis, amb la seva fill Carola. En canvi, quan Fabra parlava d’aquells anys sempre es referia als milers d’hores que havia passat al tramvia, de camí cap a la feina i de tornada a casa.

Un d’aquells estius i molt possiblement per raó d’un d’aquells capritxos puerils que de vegades tenen els avis, al vell Josep Fabra se li va ocórrer que, dins la carta que ell escrivia als fills, el seu noi, Pompeu, podia implir un full amb quatre fineses per als nebots. I això és el que es disposà a fer Pompeu Fabra: va agafar un full de paper, i seguint l’impuls natural en els pobles bilingües i despersonalitzats, va començar la carta: Queridos sobrinos. I es va quedar tot parat davant d’aquell encapçalament. Sobrinos? Per què sobrinos, si eren els seus nebots? Alguna cosa es desvetllà i rebel·là dintre meu (explicava anys després el Mestre). Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I sense pensar-s’hi més, esquinçà el full, n’agafà un altre, i recomençà la carta en català, ell que mai no hi havia escrit ni pensat que s’hi podia escriure.