Biblioteca Gabriel Ferrater

Entre els objectes del món, entre els pocs
objectes que he agafat, hi ha un tallapapers:
una fulla curta de marfil,
nua per als meus dits, que se’m torna rossa o pàl·lida
segons la llum dels dies i dels llocs.
Fa vint anys que me’l trobo dins la butxaca,
i no recordo qui me’l va donar.
Oscat: moltes vegades l’he collit de terra
dins una cambra meva, o bé d’entremig de peus
després de pagar la nit d’un bar.
M’ha obert milers de pàgines: records, mentides
d’uns altres homes (i de ben poques dones).
I no recordo qui me’l va donar.
No sé mentir-me un record més, alguna mà.

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l’olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb que en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem, Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.