Plaça de Joaquim Folguera

Va escriure bells versos sense l’ambició d’ésser cap poeta cabdal, ans amb l’afany, tot actual, de conèixer a través de l’experiment poètic; va assajar rimes i ritmes, va esbossar cal·ligrames… Tant se val: l’endemà us proposava d’escriure una memòria sobre els moviments nacionals a la Bàltica o us reclamava un estudi sobre Maurràs, o us exigia —dolça persistència!— un assaig, dins un termini d’hores, sobre Sorel o Stendhal. I obeíeu. Quants de poemes, d’assaigs, de llibres devem els del temps de «La Revista» a En Folguera! (Quantes d’empreses haurien reeixit d’haver viscut.)

Home d’idees i home d’acció, patriota i universalista, poeta vivent i crític agut, cavaller de l’amistat, En Joaquim Folguera pot aconsellar, encara, els indecisos, i protegir amb el seu nom, inscrit avui a qualque vaga constel·lació celeste, l’empresa de reivindicar dia per dia la Idea que antany ens va fer atots col·laboradors en una obra comuna.

El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanmateix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia redreçar tènuement adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joiosament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs iniciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.