Casa pairal dels Guimerà

A la casa de mos pares
mai més hi podré; tornar;
tot en ella quan hi entro
darrere meu va mirant:
com cada estiu, tot espera
als pares que no entren pas!

Ja l’àlber cobert de fulles
s’engronxa sobre el terrat;
ja en el porxo i les teulades
escotxegen els pardals;
ja l’abella remorosa
volta en la parra el muscat.

A la casa de mos pares
mai més hi podré tornar.
Planteu una heura que creixi
en finestres i portals,
i a dintre deixeu que visquen
aire i records del passat.

***

Als matins era la mare
qui em despertava amb son bes.
D’ençà que és morta en ma cara
jamai he sentit que el fes;
i jo em dic: qui sap si ara
no vol que em desperti més.

(…) Sobre les lloses gastades
encara sé els regueralls
per on les bales corrien
i on feia bo de matar.

I sé el lloc on amagàvem
el carbó de les senyals;
i veig els mossos i els lladres
per sota l’emblanquinat.

De puntetes les escales
he pujat sens respirar,
temorós de què es deixondi
tot un món endormiscat.

Valga’m Déu, quina tristesa
per eixes cambres on vaig!…
Tot em fa carrer i em mira;
fins els mobles, quin posat!

A cada passa que dono
enrera em tinc de girar:
sembla em toquen per l’espatlla
i em parlen de baix en baix.

Crec cada porta que empenyo
que l’obren de l’altra part;
i, ai darrera de cada una
la mare em penso trobar! (…)