Carrer Ceramista Juli Llopis

En paraules d’Àlvar Banyó i Daniel Grau (1995) sobre l’obra estellessiana, “De l’Estellés combatiu passem amb la més senzilla naturalitat, al líric; de l’Estellés culte i acadèmic, al demòtic. De fet, és aquesta versatilitat la que ha cridat sempre l’atenció. No hi ha, però, una dualitat, on un Estellés s’oposa a un altre. No hi ha cap contradicció. El culte es filtra en el popular ?en el dialectalitzant, si voleu?, en forma part. O al revés. El que és evident és que l’un apareix al costat de l’altre, però tots dos són el mateix. És freqüent trobar, a tall d’exemple, com a tancament del poema, un vers que trenca la tensió creada, sigui de la mena que sigui. Sovint, en poemes de temàtica no amorosa, hi ha irrupció d’un vers final farcit d’erotisme.”

Ens trobem enfront del carrer ceramista Juli Llopis, en referència al mestre Juli Llopis Cabo, veí de Burjassot que cedí tota la seua gran biblioteca a la lectura d’un jove Vicent Andrés Estellés, que li ho agraí posteriorment amb el següent poema, que podem trobar al primer volum del Mural del País Valencià. A continuació, escoltem la recitació del rapsode Francesc Anyó.