La base de dades de les Lletres Catalanes
Identificació de l'indret on hi havia la llibreria-impremta La Regional que va regentar Josep Aladern. Durant els anys 1897 i 1898 el Grup Modernista de Reus es va aplegar al voltant d'aquesta llibreria.
Un matí, en arribar a Reus, vaig veure en un quiosc de periòdics on jo solia comprar L’Esquella un nou setmanari local que es deia Reus tranquil. El vaig comprar i llegir àvidament. Era un periòdic petit, insignificant, però que a mi aleshores em semblà una gran cosa. A la tarda, a casa, en lloc d’estudiar vaig fer uns versos destinats a Reus tranquil. L’endemà jo mateix vaig portar-los a la redacció, que era en una botigueta de llibreria del carrer de Jesús. Vaig donar el sobrecarta clos a la primera persona que vaig trobar a la llibreria i vaig fugir corrents, avergonyit. La setmana següent Reus tranquil publicava els meus versos i, a la secció de correspondència, una nota dient: “A Joanet de la Selva” —amb aquest pseudònim havia signat els versos— que fes el favor de passar per la redacció. Saltant d’alegria, aquell matí, en lloc d’anar a classe, em vaig presentar a conèixer Màrius Ferrer, un poeta que morí aquell mateix any; el pintor Eugeni Fornells, Ròmul Salleres, escriptor, estudiant i practicant de farmàcia que m’enlluernava amb la seva precocitat estrident; Pere Cavallé, el qual vaig admirar per la seva maduresa; el poeta Francesc Gras i Elias, l’actor Agustí Cubells i l’escriptor Francesc Cubells i Florentí. Més tard, Plàcid Vidal, poeta, germà de l’Aladern, Michel Ventura i, de passada, com una visió, el genial i malaurat Hortensi Güell. Tota persona de Reus o de la contrada amant de l’art, de la literatura, del periodisme, o simplement catalanista, passava un dia o altre per la botiga de l’Aladern. Arribà una època en què jo no hi mancava cap matí. Feia tard a classe i, més sovint encara, no hi anava. Fer cinc o sis campanes seguides era corrent en mi. A la tarda, a la Selva, ja no estudiava, feia versos per a portar a l’Aladern. Un elogi d’ell em treia de polleguera, em llevava l’esma de tornar a l’Institut durant una setmana.
[…]
A la llibreria eren atacats agrament i amb una mena d’ira i de meyspreu característics de l’època de Pallàs i de la bomba de Canvis Nous, les autoritats civils, els militars, els capellans, els polítics, els catedràtics, les personalitats, els sentiments, les idees, els principis i els llibres sostenidors de l’ordre burgès. Jo sentia parlar d’uns temps nous, propers, en què tot seria canviat, trasbalsat, renovat de baix a dalt. El poble i uns quants homes que lluitaven a favor seu farien el canvi. Aquests homes eren els únics savis, els únics poetes i artistes que tenien talent. La resta eren cafeteres velles.
[…]
Vaig creure que a l’Institut hi havia una colla d’ases i que el talent i el saber s’havien reunit a casa l’Aladern. Així, dins d’aquella botigueta fosca i polsosa cada dia eren trasbalsats els meus sentiments, les meves idees, les nocions de les coses que m’havien donat la meva família i els meus mestres. De mestre, aviat no en vaig reconèixer cap fora de l’Aladern.
Text: