Davant de l’aguait de la Closa del Puig

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda –assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos–
com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d’ocells quasi tots invisibles
fora d’una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d’ombres allargades
i d’aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s’encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s’escapa, s’eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fona amorosa memòria.