La base de dades de les Lletres Catalanes
Ens situarem davant del retaule del Roser, que ocupa la capella més pròxima al presbiteri per la banda dreta de l'església, per llegir el poema que Àngel Guimerà dedicà a Maria Rubió, amb qui començà a festejar el 1867 però amb la qual no es va arribar a casar a causa de l'oposició materna a la relació, cosa que generà al poeta un profund conflicte emocional que li durà tota la vida i, alhora, molta poesia sobre aquest ideal amorós frustrat. El retaule originari, barroc, construït entre 1685–1688, d'uns set metres d'alçada per cinc d'amplada, es presentava, en un principi, com un compendi de les dues devocions populars més arrelades al segle xvii, la Immaculada Concepció i la Mare de Déu del Roser, combinades per l'escultor barceloní, Josep Ausach, resident a Torredembarra, en artística simbiosi. Fou cremat el 22 de juliol de 1936 i l'actual, de ceràmica policromada i instal·lat en el mateix lloc que l'antic el 1983, és obra de Josep Maria Gual i Bernades. A la banda dreta de l'altar, sobre metacrilat, hi ha reproduït un fragment del poema de Guimerà.
Era al caient de la tarda;
el temple estava desert:
em varen dir que guarnies
la capella del Roser,
i sens remor vaig entrar-hi
com a lladre o com follet.
Vora teu vaig enfilar-me
i vaig dar-te el bes primer,
mentre ton cap, vida meva,
fugint poruc a l’incert,
la llàntia de la capella
feia brandar dolçament.
Aquelles flors se marciren;
nostres ànimes també:
tot s’ha mudat en la terra;
ni et conec ni jo em conec;
mes encara veig la llàntia
com s’engronxa dolçament.
Els nostres ulls en l’església
s’han trobat aquesta nit:
indiferenta et quedares
com si mai m’haguesses vist,
però ja els grans del rosari
no han corregut per tos dits.