Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: Artur Bladé i Desumvila a Benissanet
Ruta literària: value
Carrer del Bonaire, Benissanet, Tarragona
Categoria: Tarragona
A tocar del Portal neix el carrer del Bonaire, que porta cap a les Sénies. Un nom que s'adiu amb l'anàlisi que Artur Bladé i Desumvila fa de les diferents olors que poden venir del riu segons baixi crescut i enfangui camps i camins o torni a mare. Les crescudes del riu sempre han estat vida, però, alhora, sempre han portat també desgràcies o inconvenients.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari 🔊
Per la seva situació...
Per la seva situació —paral·lela al nucli antic de la vila—, per la seva amplària i pel seu traçat —de ponent a llevant, gairebé rectilini—, cal suposar que el carrer de Bonaire fou un dels primers de l’eixamplament. Camí de pas per anar a Móra i a Ginestar, el carrer de Bonaire fou aviat comercial i menestralenc.
[…]
la casa on vaig néixer, temps ha desapareguda, […] portava el número 7 del carrer de Bonaire i era dels meus avis materns.
Text:
El pensament d’un home és...
El pensament d’un home és, en bona part, el pensament de la seva professió. I això pel fet que una professió és, essencialment, un llenguatge. Amb el pensament del seu ofici, cada menestral tenia un aire, un posat, un séc i fins, a vegades, una sentor característica. I no calia ser gaire observador, en efecte, a Catalunya, per a conèixer, només de veure’l passar pel carrer, el ribotaire d’una petita vila, sempre una mica carregat d’espatlles, de tant abocar-se sobre el banc, sempre també una mica empolvorat i olorós de serradures; o el ferrer de mans cremades i ulleres de carbonissa; o el terrissaire, esquitxat de fang, de mans tendres i ungles arranades…
De tant en tant...
De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida.
El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap. Totes les cases agafades per l’aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salnitrosa inesborrable. Com si no fos prou, molta gent té la mania d’encastar sobre aquesta ratlla una rajola envernissada, molt bonica, feta fer expressament, amb un dibuix figurant un peix que neda.
Aquestes rajoles, a més d’assenyalar el dia, el mes i l’any, porten literalment aquesta llegenda: “Aquí llegó la riada”.
Sembla que aquestes rajoles i el fet que recorden haurien de donar a Benissanet una atmosfera especial, de perill i tragèdia permanents; però res d’això no passa, potser perquè tothom sap que les riuades catastròfiques no es produeixen més que cada cinquanta anys o perquè tothom ja hi està fet.
Text: