Escales de la Mare de Déu de la Pera

Mare de Déu de la Pera
en un angle de la plaça,
doneu sempre el Déu vos guard
a la nostra feble passa.

Mare de Déu de la Pera,
goig de nostra Avemaria
que sembrà en nostres conreus
el blat de l’Eucaristia.

Mare de Déu de la Pera,
obriu de la Seu la porta
i torneu amb vostre escalf
a vida l’ànima morta.

Mare de Déu de la Pera,
camí de la Seu, escala
que puja al replà del cel,
pla d’amor, íntima cala.

Mare de Déu de la Pera,
fontana de la sorpresa,
deu-nos de l’aigua del Verb
que té gust de saviesa.

Mare de Déu de la Pera,
pareu l’amor de la taula,
llesqueu-nos amb vostre Fill
el pa i mel de la Paraula.

Mare de Déu de la Pera,
d’alabastre i camperola
amb la mirada de llum
i suau com la viola.

Mare de Déu de la Pera,
Mare que dóna i es dóna,
des del replà de la Seu
vetlleu la fe de Girona.

Pugeu-hi a poc a poc. La Seu s’exalta
i usa la font per aiguabeneitera.
L’escala, de gairell, una espitllera;
la bruixa, infants, ja no fa por, tan alta!

No tingueu pressa. Ací no us fa cap falta
d’encalçar tot el que heu deixat enrere.
L’heura terca del temps se’ns apodera
i se’ns enfila per la ment malalta.

Esglaons d’una escala tortuosa,
els ideals difícils d’escometre
són com els negatius d’un altre món.

Aquestes pedres no ens faran mai nosa
perquè els artífexs s’hi van comprometre
i les van fer exactament com són.

La Mare de Déu de la Pera penja d’un angle de la planta de la Seu. És una Verge de format natural, barroca, grassa, amb una pera a la mà dreta i el Nen a l’esquerra, vestida amb mantell i corona, posada sota un petit dosser de ferro treballat, sota un fons de cortinatges roigs i blaus, pintats a la paret, que el temps ha descolorit i esvaït en gran part. A sota, a peu pla, hi ha una font i una pica i entre la font i la Mare de Déu hi ha una llarga inscripció en llatí, mig esborrada, en la qual es tracta la Verge de nympha i se li fan altres compliments emfàtics i alambinats a la moda del temps. Aquesta imatge, en el punt en què es troba, és un pegat en un banc, però té un caràcter popular que la fa simpàtica.

Ales de rosa vetllen el teu front
que el pensament dels àngels il·lumina,
Verge serena de la pau divina:
quin somrís immortal en Tu es difon?

Lluny de les bregues i brogits del món,
Girona en el teu Cor, dòcil, hi afina
el cant dels segles, mentre una llatina
febre incendia el cap al tard pregon.

Tot ascendint la vella graonada
veig l’ombra de la Seu que, ara, t’acull
maternalment, amb mística abraçada.

I en el silenci de la meva cambra
el teu record és de tendrors curull,
car irisa la Mort amb nimbes d’ambre.

Però la religiositat que lligava potser més aquella gent era la que es manifestava en els capvespres solitaris, quan sortia Nostramo per anar a dur el combregar a qualsevol malalt. Jo no sé per què a mi m’ha semblat sempre que només sortia en fer-se fosc, i en dies de pluja o amb la tramuntana que, per aquells carrers, solia sentir-se braolar quasi sempre.

Ja quan del campanar de la Catedral queia la primera campanada, solia produir-se una estranya inquietud. Tothom les comptava, per si eren set o nou: home o dona. En aparèixer el sacerdot amb el Santíssim damunt les escales de la Mare de Déu de la Pera i oir greus i pausats, els primers psalms, i la campaneta de l’escolà que li era capdavantera, portant un fanaló de llum esmorteïda, tintillejava amb el seu so tan dolorit, començaven a mig obrir-se els batents dels balcons i finestres del seu camí i sortien, borroses per la vespra i el vent, les siluetes dels veïns agenollant-se al pas del Santíssim, i deixant, al marxapeu, el llum d’oli o el quinqué de petroli, una mica apesarats per aquell agonitzant desconegut, i murmurant, devotament, un «Déu li sigui una bona ajuda».