La base de dades de les Lletres Catalanes
Joan Hilari Muñoz descriu l’hostal de Joan Rovira, inventariat al 1582. Diu, però, que n’hi havia d’altres: per exemple, un altre al seu costat mateix, - l’hostal de Benet Miralles - i una altre propietat de Pere Lluís Andilla al barri del Cap de Pont, l’actual Ferreries, que podia ser el lloc on va dormir Don Pedro.
La descripció de l’hostal de Joan Rovira ens serveix per saber com devien eren estos establiments. Estava situat al costat de riu i del Portal del Pont de Barques –accés obligat per als qui venien de València o de l’Aragó-, a la vora de la casa de la ciutat, la casa de la Generalitat i el palau Episcopal, amb el qual confrontava per darrera -, és a dir, a l’actual carrer del doctor Ferran i cantonada amb el carrer Croera.
L’edifici estava dividit en catorze àmbits (entrada, avantsala, sala, set cambres, un menjador, un estudiet, la cuina i el menjador. La part “pública” la formaven el menjador, alguns dormitoris (cambres) i l’entrada, on hi havia una post que era el senyal de l’hostal, ja que estaven obligats a tenir a la façana una taula o senyal que s’anunciés al públic, el pou, un retaule dedicat a sant Cristòfol, una taula llarga i una caixa amb ordi per a les cavalleries. Les habitacions no eren gens luxoses (i bastant brutes, segons testimonis estrangers, referits a altres hostals): el mobiliari estava format per un llit de posts, alguna cadira i alguna tauleta, i la roba de llit, per tres matalassos per llit, una vànova o una flassada, un coixí de llana i un davant llit; com a decoració, podia haver-hi un làmina penjada a la paret.
FÀBIO: És dia! Encara en aquesta casa? Ah!, senyor Lúcio, anem a missa que ja és hora!
LÚCIO: Per la mà m’ha guanyat vostra merced, que dret me n’anava a la sua per fer lo mateix. Anem en bona hora a obrar l’espiritual, perquè aprés serem millors guiats en lo temporal.
FÀBIO: És molt bon acord, que així en una pedra se maten dos pardals.
LÚCIO: Senyor Fàbio, o la vista m’engana o és aquell cavaller que allí està parlant ab lo mercader, don Pedro, nostre amic; mas, com hauria fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per tan sua? Vertaderament és ell, que ja par que es riga de la meravella mia i ve acostant-se ací.
FÀBIO: Ell és sens falta; jo, ab tot, ja coneguí tantost en lo tall i en lo brio que era valencià, mas no creia que fos don Pedro.
LÚCIO: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és en Tortosa i no és en ma casa? Vei-lo i no sé si ho crega!
DON PEDRO: Doncs sent Tomàs quan hagué vist ja cregué, per ço vostra mercè no sia més fort de condició que sent Tomàs. […]
LÚCIO: Deixem això per ara i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma casa.
DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tan vespre que era ja tancada la porta del Pont.
FÀBIO: La gran, sí, més la portella, no, que mai se tanca; i perquè com la part dellà lo Pont se va tan poblant, convé que estiga oberta, per a si alguna cosa de necessitat ocorre.
LÚCIO: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro!