Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: Girona: Les parets parlen
Ruta literària: value
Placeta de L'Institut Vell, Girona
Categoria: Girona
L'antic convent de Sant Antoni de frares caputxins es va bastir sobre l'antic casal gòtic del segle XV de la família Cartellà. El 1723 es va convertir en convent fins a la desamortització de Mendizábal de 1835. D'aquella època se'n conserven el cementiri, la cisterna (interessant exemple d'aljub), el claustre i diverses sales. A finals del segle XIX va ser convertit en Institut de batxillerat on entre molts d'altres, hi estudiaren Josep Pla i Miquel de Palol i Felip, dels quals podem llegir dos fragments memorialístics, que rememoren l'ambient i els personatges de quan hi estudiaven, en el claustre de l'actual edifici, seu, d'ençà del 1981 del Museu d'Història de Girona.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
En el meu temps, per a ésser batxiller...
En el meu temps, per a ésser batxiller, s’havia d’aprovar l’assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L’Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l’assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d’anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.
El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.
Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d’ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l’Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s’havia d’encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d’una manera tètrica.
El carrer de la Força Quan jo estudiava...
El carrer de la Força Quan jo estudiava, el carrer de la Força era tan estret Que quan s’hi vien passar tres o quatre persones semblava ben ple.
(…)
El carrer de la Força és curvilini d’un corbat de bona llei, més aviat lleuger, no pas dibuixat expressament sinó fet pel gust, el temps i l’interès: L’interès del Dret Romà, s’entén. No són pas corbes per magar-s’hi: Són simplement les corbes de la vida. En la vida no hi ha res detrurer, purità i mecànic. La vida és curvilínia. Ara tothom vol línies rectes. La imaginació ha estat sempre excepcional. Les coses reals i pesants són corbades. La llum pesa, les coses fictícies i buides són rectes. La realitat i la pesantor de la Força duren a través dels segles.