La Catedral romànica

Ubicada entre el riu Ebre, el barranc del Rastre i el turó de la Suda, amb el palau episcopal, formava amb ell la parròquia o barri medieval de Santa Maria, espai central de la ciutat de Tortosa fins a les darreries del segle XIX, quan es van enderrocar les muralles per a l’arribada del ferrocarril i es va fer l’Eixample de la ciutat. Des d’aleshores ençà, la situació a la ciutat és excèntrica. L’espai ocupat per la catedral, amb lleugeres modificacions, fou històricament fòrum romà –el turó de la Suda era l’acròpolis-, seu del bisbat en l’època visigòtica, mesquita musulmana durant la dominació sarraïna, ja que dins de la “madina” l’antic fòrum romà devia ser ocupat com a mesquita major i edificis vinculats. Al segle X s’hi va començar a construir la nova Mesquita Major monumental. Després de la conquesta cristiana (1148) de Ramon Berenguer IV, el 1151 es dóna a la catedral tots els immobles i possessions de la Mesquita Major i es consagra el primer bisbe de Tortosa, Gaufred. Al lloc ocupat per la mesquita es comença a construir la catedral romànica, amb una situació i orientació aproximades a les de l’actual temple.
Al segle XIV es comença renovar la seu vella, ja que la caderal romànica quedava menuda i superada pel gòtic. Tot el que en queda ara són uns contraforts al pati de la canònica i el retaule –gòtic- de la Mare de Déu de l’Estrella, que decorava l’altar de l’antiga catedral romànica, a més de les restes romàniques aparegudes en esfonsar-se les escales de l’entrada principal després d’uns aiguats a principis del segle XXI.

Les restes romàniques

Podem observar com, a sota de l'entrada principal barroca, han aparegut restes romàniques. El motiu és que la catedral s'ha anat edificant sempre al mateix lloc, superposant estils, construint i derruint.