42.225378, 3.105459
Ruta literària: Maria Àngels Anglada als Aiguamolls de l’Empordà
Al pont
Al pont, els Aiguamolls
casot_aig-min
Casot del Cortalet
Cap a l’observatori Pallejà
L’observatori Pallejà
Aguait de la Closa del Puig
Davant de l'aguait de la Closa del Puig
  • 2
Ruta literària: value
La casa dels germans Ramon i Vidales
La casa dels germans Ramon i Vidales
Monument a Àngel Guimerà
Monument a Àngel Guimerà
Portal del Pardo
Portal del Pardo
Dins de l'Església
Dins de l'Església, Parròquia de Sant Salvador
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • 7
  • 8
  • 9
  • 10
  • 11
  • 12
  • 13
  • 14
  • 15
  • 16
  • 17
  • 18
  • 19
  • 20
  • 21
  • 22
  • 23
  • 24
  • 25

Les closes

42.225378, 3.105459

M. Àngels Anglada i d’Abadal

Vic, Osona

 - 

1930
Figueres, Alt Empordà

 - 

1999
Categoria: Girona
En el llibre: Les Closes, No em dic Laura

Els terrenys, totalment conreats, són molt fèrtils, i en bona part producte de la dessecació dels antics espais d'aiguamolls i estanyols, que formen ací una zona de closes a continuació de les de Sant Pere Pescador i Castelló d'Empúries. Els sectors a l'E i al N, principalment, són regats per nombroses sèquies adjacents al Rec Sirvent, que forma el límit septentrional del terme.

El paisatge és ben característic de la plana empordanesa: la vista es perd entre camps (les closes), limitats pels recs i les motes on creixen els tamarius, els salzes, els oms i els freixes. El Montgrí, les serres de Rodes i de l'Albera i les carenes pirinenques més remotes, sobre les quals s'enlaira el Canigó, apunten a la llunyania. Vers llevant l'horitzó s'eixampla i s'endevina la proximitat de la mar. En qualsevol punt d'aquesta zona de closes podem llegir un fragment de Les closes i dos poemes de Maria Àngels Anglada.

Dades generals Localització

Flors per a Isabel

Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixat de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre els verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.
Per damunt la Isabel i en Josep volaven un grup de coll-verds, amb el seu inconfusible vol, ales endarrera, potents i sàvies, acostumades als llarguíssims camins de núvols, en formacions que els ulls no es cansen de mirar. Fora d’ells, res no trencava el silenci si no era de tant en tant el crit del becadell: el seu xiscle i un esclat d’ales era l’únic senyal del seu pas. El nen sabia ja tots els noms dels ocells, llevat d’un de molt gran que s’alçava amb ales de capvespre i que no es veia sovint pel voltant de les closes: era l’agró roig, que potser havia confós els prats inundats amb l’estany de Vilaüt.
Era hora de tornar a casa i en Josep començava amb recança de seguir la Isabel i deixar les vores de l’aigua florida. Tot de cop, però, un vol d’ales diferent li fa alçar la vista: el perill planava damunt el petit aiguamoix i amenaçava els ocells més petits:
– L’arpella!
A frec dels matolls ja, l’ocell de presa, tord o d’hora, trobaria la seva víctima, que cercava obstinadament. Sota el senyal fosc de l’esparver d’aiguamoll els dos infants se’n tornaven assenyadament cap a casa seva. No podien pas saber que també allà una altra mena d’arpella, i aquesta non tan innocent, trobaria la seva presa.

Ja són dins el veritable camí de les closes...

Ja són dins el veritable camí de les closes, gairebé un túnel de tamarius d’un verd grisenc, i les fileres de saules, de freixes, d’àlbers: cap no ha perdut la fulla, encara.

Sortint del poble pel camí dels Tamarius...

(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge i espereu que us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença …les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola …les closes a l’hivern – quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança – encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires… …el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podia flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.)

Shopping Basket