Mercat de Burjassot

Hi havia al carrer del Tramvia —com generalment se’n deia del carrer de Jorge Juan, entre el mercat i el forn de Nadalet—, un quiosc. Vaig passar moltes hores de la meua vida fascinat, palplantat davant d’ell, mirant les portades violentes, acolorides, de diverses col•leccions. Especialment em veig dempeus, atònit, perplex, mirant i tornant a mirar un setmanari estès que duia un nu de dona. Era, aquella, una revista pseudo-científica, com se’n varen publicar tantes mesos després de l’arribada de la República. La revista, ho recorde bé, es deia Pentalfa. A voltes, també mirava les portades d’una col•lecció d’obres teatrals frívoles: «Teatro Frívolo» era el seu títol. Aquella casa no era, amb propietat, un quiosc: era fonamentalment ca l’herbolari. A poc a poc va anar evolucionant, un negoci va anar imposant-se a l’altre, i darrerament es va convertir en quiosc; però recorde, encara, que, simultàniament als diaris i les revistes, venien te, poliol, etc., en garbes menudes. Sobretot, aquell nu de dona a la portada de la revista setmanal o mensual, el recorde encara, i m’agradaria, ara mateix, de tenir-la, de fullejar-la. A ca l’herbolari, al quiosc, dit casa Conole, tenien un fill que va morir de mala seguida, em sembla: tocava el violí i es va casar amb una filla o amb una noia d’una tenda de vins que per aquell temps varen posar al costat de casa Pons, davant de l’Olympia, al costat, també, de casa Badelles. La vídua, la vaig veure, sempre molt aspra, o molt farta de la vida, el temps de la guerra. Un dia va desaparèixer, no sé com. A poc a poc, també varen anar esfumant-se els elements de la casa de les revistes. El marit, l’amo del negoci, era petit, amb un guardapols. Anunciava els diaris pels carrers cridant: únicament les victòries republicanes. Aleshores, els seus crits arribaren a ser estentoris. En especial, cridava fort als carrers on hi havia gent de dreta. En concloure la guerra, hom va dir que havia tingut algun «disgust». No va passar res, però. Els primers mesos d’acabada la guerra, el recorde vell darrere el taulell, mut a la força, immensament fotut. Aquest silenci, aquesta actitud seua, em va donar, més que no cap altra cosa, la mesura tràgica del que havia ocorregut fatalment. Les dones anaven i tornaven, al matí, al mercat, amb les cistelles a l’anca.