Monestir de Santa Maria de Poblet

8 d’agost (1973)

Aviat de la tarda anem a Poblet. Veiem la part que no s’ensenya als turistes; la casa que ocupà en Toda, la impremta, el claustre exquisit, la capelleta de sant Esteve, el jardí, molt bén atès, amb roses, margarides, petúnies… Saludem l’historiador del monestir, el Pare Altisent, que venia de treballar la terra.

A la primera embranzida
salta pany i forrellat;
a la segona, les portes
esclaten balandrejant.
I com cap de torrentada,
fins la mesa de l’altar,
rebuig de viles i pobles
a tomballons se n’ha entrat,
calada la barretina
i a la boca el renegar
com si fos a la taverna
fent la morra ab Satanàs.

[…]

La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
Poble, a qui vols, ja bramulen,
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!…
L’aire, que dolç i embaumat!…
La lluna, alçant-se tranquil•la
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.

És la terra catalana
que el gran rei va trepitjar;
és l’aire que el pit li omplia
dels Pirineus i el Montsant;
és la lluna que brillava
sobre l’armeig dels alarbs!
La mòmia del rei En Jaume
fins sembla que s’ha dreçat,
com si per dalt de les cimes
volgués veure més enllà!…
La colla canta que canta; l
’incendi enrera es fa gran.

Un que frec al rei se troba
tot de cop s’ha esborronat,
que ha sentit calor estranya
caure a sobre de ses mans.
Fins al rei los ulls aixeca:
fred d’espant ja els ha baixat!
Ja els ho ha dit als de la vora;
la nova corre com llamp;
ja s’apaguen les cantúries;
ja s’aparten esglaiats.
La mòmia del rei En Jaume f
il a fil està plorant!

Per les escales s’aboquen
com a corbs esperitats;
salten los ciris enrera
per los graons fumejant.
En lo temple ni s’aturen;
passen d’un bot lo portal:
a tomballons com vingueren,
a tomballons se n’han ’nat.
Quan són lluny giren la cara;
roig per l’incendi és l’espai;
i el rei sempre a la finestra
avança el cos encisat.

Déu de justícia, feu vostre
mon prec i el de mos germans!
Que tinguen fam, i en sa boca
lo pa i tot se’ls torni fang:
que tinguen set, i s’eixuguin
fonts i rius al seu davant:
que tinguen fred, i ses robes
se’ls hi tornen mar de flam:
que tinguen son, i s’ajeguin
sobre escurçons bavejants!…
Mes ai, que demà feliços
i riallers tornaran!

Una vegada era un rei
alt i ferm com una torre,
la tenda era son palau, l
o Tiçó la seva esposa,
lo llampegueig del combat
era el concert de sa boda.
Catalans, los qui m’oïu,
la seva pàtria és la vostra;
puix de l’arbre sou rebrots,
feu-vos dignes de sa soca.

A voreta de la mar,
de la mar de Tarragona,
com una estrella en son cel
neda una verge amorosa.
L’han vista els moros nedar,
cap a Tunis se la’n porten
dins una barca de flors
que sembla una illa que voga,
una perla en camp d’atzur,
en un cel blau, blanca boira.
Blau és lo cel i serè
com a cancell de la Glòria;
no estan serens los seus ulls,
los ulls de la nimfa hermosa,
que cerquen a Jesucrist
i veuen sols a Mahoma,
puix, filla de cristians, l
o rei moro la vol mora.
-¡Ai, terra de cristians
–exclama amb veu neguitosa–
que llunyana et veig avui
tant que ahir et veia a la vora!
Ja no obiro tes ciutats,
ja tes ciutats ni ta costa,
ja no obiro tos turons,
pilars on lo cel reposa!-
No els veu la captiva, no,
que el plorar sos ulls enllora,
mes ja la veu a ella el rei,
lo rei de ma pàtria dolça.
Aquell rei és un gegant,
lo fer camí poc li costa,
amb quatre passes se’n ve
de Puigmal a Tarragona;
com pescador dintre el niu,
ell se n’entra en la mar fonda;
la mar li arriba al genoll,
lo seu front los núvols toca.
Amb quatre o cinc passes més
ja pren la nau per la popa,
com pren sa estela un infant
quan pels aires s’enarbora.
Per la barba agafa al rei,
de cap a la mar lo tomba
i a la captiva li diu:
–Tu seràs reina i senyora;
tu em donaràs ton amor,
jo et donaré ma corona.–

No és això rondalla, no,
que ho porta una antiga crònica
escrita per mans d’un rei
a qui Poblet fa de tomba;
sa espasa era de gegant,
si era d’àliga sa ploma.
Si voleu saber qui és,
és lo sol de nostra història,
és qui deslliurà a València,
és qui deslliurà a Oriola;
és l’eix d’on aqueixos regnes
ragen com raigs d’una roda.
Don Jaume n’és lo gegant
i la captiva, Mallorca.