La base de dades de les Lletres Catalanes
El monestir fou fundat pel comte Guifré entre els anys 879-888 i dedicat a l'advocació de Santa Maria. En el document de consagració consta que va ser fundada i edificada «per voluntat del comte Guifré i la seva esposa Guinedilda». En aquest mateix acte l'església va ser donada a l'abat Daguí i als monjos de la regla benedictina. Posteriorment, a causa del creixement que visqué el monestir, va ser necessari ampliar el temple i es va tornar a consagrar l’any 935. La comunitat va seguir creixent i es va protegir el monestir amb unes muralles, al mateix temps que es construïa un nou temple, que es va consagrar l’any 977. L’església que es conserva és, amb moltes modificacions posteriors i amb una redistribució de les naus, la que va consagrar l’Abat Oliva el 1032. Fins al segle XIX l'església va anar adaptant-se a les modes del moment amb diferents detalls decoratius, però sense que hi hagués canvis d'estructura. Quan el monestir estava en mans de l'Estat com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, a instàncies del governador, responsable de la conservació dels monuments, l'alcalde de Ripoll va presentar un informe. Aquest, l’any 1846 va sol•licitar a dos arquitectes que elaboressin un informe sobre l'estat de l'edifici i un projecte per evitar que continués el seu deteriorament. Van ser presentats dos projectes per a la seva restauració, un per l'arquitecte Martí Sureda, per encàrrec de la Comissió de Monuments de Girona, i l'altre per Elies Rogent, demanat per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El bisbe Morgades va aconseguir que l'Estat retornés la propietat de Santa Maria a l'Església perquè pogués ser església parroquial. Morgades va cridar Elies Rogent, el qual li va presentar el seu projecte del 1863. Va ser aquest, amb algunes modificacions, el que finalment es va construir entre els anys 1886 i 1893. L'opció va ser clara: reconstruir un símbol, encara que per això Rogent va acabar de destruir pràcticament les restes arqueològiques que quedaven. La restauració va canviar notablement l'aspecte original de l'edifici, ja que l'arquitecte hi va afegir alguns elements inexistents en l'original, com un cimbori o una sèrie de columnes que serveixen de separació de les naus laterals. El papa Lleó XIII s’erigí en benefactor de l’obra i es va comprometre a dotar la basílica d’un quadre en mosaic de Santa Maria com a nou retaule de Ripoll. Es va escollir el pintor Enric Serra Auquer (1859-1918) per fer la pintura abans d’elaborar el mosaic. Una còpia d’aquesta pintura estava penjada sobre el capçal del llit d’Àngel Guimerà. Els dies 1 i 2 de juliol de 1893 tenien lloc les festes de la restauració. Es consagrà solemnement l’actual basílica i es descobrí el mosaic. Hi eren convidats les personalitats més rellevants de l’època: les jerarquies eclesiàstiques, les autoritats civils i els intel·lectuals del país.
Quan una raça és forta i victoriosa escriu la seva grandesa i la transmet a les vinents generacions en els seus monuments de pedra. Cada carreu arrencat del cor de les seves muntanyes, constitueix una lletra: el conjunt de l’edifici, el poema de les seves glòries. Quan una raça és fluixa i covarda, quan cau degradada als peus dels vencedor, és que renega del seu passat, i ella mateixa. Més destructora que no pas el temps, arrencant una a una les pedres de l’edifici per a tornar-lo al no-res, d’on va eixir un dia. Més quan la raça agonitzant, adormida sota la corrupció dels seus vicis, torna a donar-se compte de la seva grandesa passada i s’avergonyeix del seu present d’humiliacions, recull piadosa els carreus fets engruna que les mans amoroses dels seus avis treballaren, i amb forces novelles, arrencades de l’esperit i del cos, torna a aixecar el monument insigne, taules de pedra on Déu mateix hi va escriure un dia les seves lleis i les glòries del seu poble. La raça que venç i que es noble i poderosa; que cau i que s’enllorda fins l’ànima; que es torna a aixecar esperançada espolsant la seva vestidura, és la raça catalana. Santa Maria de Ripoll el símbol de la seva glòria, que avui a tots ens acull sota les seves ales. Tres cops senyors, amb la transcendència del present, l’hem vista congregada entre les amigues aigües del Ter i del Freser a la raça catalana.
[…]
El tercer cop que hi tornà Catalunya és avui. No hi ve, no, a Ripoll amb les mans endurides pel refrec de la llança o de l’espasa; mes porta coratge al pit i els ulls espurnejant d’esperança. I en mirar-nos tots i en reconèixer-nos, després del rebolcar d’una llarga dormida de segles, ens trobem encara catalans, pel tirat del nostre rostre, pels nostres costums no del tot esborrats, per la nostra llengua enèrgica i noble que de vegades encara arrenca de l’ànima. Som al peu de la Jerusalem de la nostra raça; aquesta vall del Ter i del Freser és avui la Josafat de Catalunya, i en reconèixer-nos tots, els de llevant i els de ponent, els dels Pirineus, els de la mar i els de l’Ebre, ens donem l’abraçada de germanor i, com en la resurrecció de les Santes Escriptures, creiem, perquè ja ens hi trobem, en la resurrecció de la carn i de l’esperit de Catalunya. Senyors, germans, hem ressuscitat; ara que Déu ens judiqui.
[…]
Sort, senyors, que el renaixement va venir a temps, trobant encara vives les arrels de l’arbre de la pàtria. El sentiment que covava, com caliu a la llar, en el pit dels homes honrats, s’ha anat manifestant en progressió creixent per tota Catalunya, i allà a on hi ha una voluntat honrada hi ha un defensor d’aquesta autonomia, que a Ripoll es manifesta amb la nova erecció d’aquest monument, glòria dels nostres passats, de nosaltres mateixos i glòria dels que vindran; que ara sí que mai més tornarà a ajeure’s sobre la terra catalana.
[…]
L’edifici de pedra de Santa Maria de Ripoll aquí el tenim i honra a Déu amb les seves santes pregàries. Del gran edifici de Catalunya tot just obrim els fonaments. Les seves pedres jauen escampades; les seves lleis, els seus costums, el seu caràcter, tot és en engrunes. Cal que tot es reculli com hem fet amb Santa Maria; cal que tot s’encaixi i es lligui, pedra sobre pedra, fins que arribi als núvols. Tenim força i voluntat per aconseguir-ho. En la vida dels pobles qui vol viure té raó de viure, i la llibertat sempre és agraïda a qui li obre els braços. Siguem a Catalunya catalans i fora. No cridem mai que ningú mori. Però visquem nosaltres, i cridem-ho fins a morir si cal, que uns altres vindran darrera. Siguem el que hem sigut; no un poble explotat per un altre poble. Units treballem ells i nosaltres, els de fora de Catalunya i els de dintre de Catalunya; mes cada nacionalitat que mantingui el que és genuïnament seu, i que ho mantingui amb vida pròpia. En les fonts nostres bevem-hi nosaltres; ells que beguin en les seves. Avall tot el que faci nosa a Catalunya. Ja que tot està dient aquí que tenim encara ànima catalana, tinguem-hi altre cop també el cos i la vestidura. Els pobles esclaus són els embrutits; no vulguem semblar-nos a l’Egipte sota els peus de l’Anglaterra! Senyors, mireu entorn nostre. Aqueixes muntanyes són les mateixes muntanyes, baluards de la pàtria, pedestals eterns de la glòria dels Guifres i els Sunyers i els Berenguers i els Tallaferros; aquesta terra que ens sosté és la mateixa que a ells els sostenia, la mare amorosa que guarda i es confon amb ses cendres; aquest sol puríssim i esplendorós que ens il•lumina és el mateix sol que espurnejant de glòria es reflectia en les seves brilladores espases; en els seus escuts, en les seves cuirasses; aquest dos rius que lliscaven terra avall, braç sobre braç, pregonant l’altesa de Catalunya, i emportant-se’n per a fertilitzar la terra baixa la sang generosa que vessaven en les seves lluites de reconquesta els fills de la Muntanya.
[…]
Santa Maria de Ripoll ha estat el bressol de la nostra independència. El temple torna a ser temple i l’altar altar. Dintre del temple i sobre l’altar hi és Déu, mes no hi és, no, la pàtria. Avui per avui sacrifiquem en pensament sobre l’altar totes les traïdories, totes les baixeses dels mals catalans; totes les perfídies, totes les vileses dels forasters dominadors de la terra. I fem vots, senyors, entretant, perquè arribi un dia en què vingui Catalunya al peu d’aquest altar de Ripoll, alegre el cor, lliure de braços i redimida.
Text: