Monument a Carles Rahola

Tantes de coses a fer com tenia,
tantes de coses a fer com jo tinc.
Així escrivíeu amb sang l’últim dia,
i a la mort que us donaven li dèieu: ja vinc!

Cap a la mort caminàveu a l’alba,
com un apòstol, el rostre seré,
tot Catalunya retruny amb la salva,
i tot el món feia un acte de fe.

Éreu tot carn de la immortal Girona,
éreu tot vós la Girona Immortal,
éreu el Verb de la pàtria que es dóna
a tot el món sense engruna de mal.

Què hi veia en vós l’enemic d’aquest poble,
què hi veia en vós l’enemic i el tirà,
quan us seguien les dones i el poble,
i aquells infants que us besaven la mà?

Per cada fill vau tenir una paraula,
per cada amic vau tenir un mot d’adéu,
per Catalunya deixàveu la taula,
tota de coses per fer; quin adéu!

Pels catalans, tot l’amor — escrivíeu —,
i ara tots junts a tothora direm:
— Tantes de coses a fer com teníeu,
tantes de coses a fer com tindrem.

Carles Rahola és un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d’impertinència, hi porta uns vidres muntats a l’aire lligats a la corba d’un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somniosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrere. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d’un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l’americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l’espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d’artista.

Anys enrera, l’Ajuntament construí un petit Jardí per a la Infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l’hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil•lament el sol. Era una nota plàcida, digna d’ésser recollida per un poeta com l’autor dels Misérables… Què ha passat ara? El Jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l’entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrera, que el que fou construït per a esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?… La gent docta i la gent senzilla diu sovint que no hi ha res de nou sota el sol, que la Història es repeteix, que les coses velles tornen… Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per a Europa com els d’ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després; amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments… Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir. S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren —en plena civilització!— èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir, en aquesta “terra de gestes i beutat” que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per a aquells altres infants que són els vellets. Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més.