La base de dades de les Lletres Catalanes
Pau Casals, nascut al Vendrell el 1876, va morir el 1973, quan va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. L'any 1979 les seves despulles es van traslladar al cementiri del seu poble natal, moment en el qual li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. El 1985, la vila va instal·lar, en un dels angles de la plaça Nova, una rèplica del monument que li havien dedicat a Barcelona, obra de Josep Viladomat i Massanas, en la mateixa operació de permuta que es féu a partir del grup escultòric que Fenosa dedicà a Casals per ser instal·lat als Jardins Poeta Marquina. Davant de l'escultura és un bon lloc per unir per sobre el temps dos esperits vendrellencs que van proclamar la seva fe en la pau entre els homes de bona voluntat. Un poema d'Àngel Guimerà que, com d'altres, el posicionaven davant els horrors de la Primera Guerra Mundial, ens pot servir de lectura en homenatge al músic i al poeta.
Fum de l’infern per l’éter giravolta,
gavells de llamps flamegen l’amortallada volta,
los crits de ràbia afoguen la parla dels canons;
les torres esfondrades s’esvaeixen,
sobre la carn febrosa les bombes se parteixen
i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.
Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra!
-Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra
tot rebramant ferotges, les catalanes gents;
i ses destrals, que negra sang degoten,
brunzen i als fronts altívols dels granaders s’encloten,
clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.
-Mori en Felip, l’afront de Catalunya!-
Déu salvi a Barcelona! La llibertat s’allunya:
corbs de Castella i França traspassen els baluards!
-A n’ells! -Fins los bressols deixen les mares,
l’altar dels sacrificis los capellans i frares…
Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!
I estén la nit sa glassa funerària.
Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària,
muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu;
i sonen les campanes llastimoses,
i cruixen les espases dintre les carns febroses
i un crit immens s’aixeca d’imprecacions a Déu.
Dels bronzes a les roges flamarades
se veuen famolenques xiclar esvalotades
les aus rapinyadores creuant lo cel de plom,
i els ferits catalans, boigs de rabiesa,
cercant enemics cossos i en l’última bravesa
clava’ls en les entranyes lo ferro fins el pom.
Oh nit d’esglaiadora recordança!
Sobre ton cor exhala, perduda l’esperança,
l’últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros!
L’afront, l’amagui eixa foscor tan trista!
Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista!
Oh! mai tornés a l’albada per llumenar los jous!…
I esclata el sol! I s’alça Barcelona
perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona;
tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat!
De sobte apar la terra esmortuïda.
Per tot silenci i calma. Senyera maleïda,
clavada en los cadavres, bateix la immensitat!
Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries!
Sos furs, los privilegis que et daren les victòries,
en braços de tes víctimes traspassen cels roents!
D’avui seràs lo joc d’eixes nissagues;
cadenes feixugantes estriparan tes llagues;
les flors dels cementiris t’arruixaran d’encens!
I el monarca que els vicis engendraren,
l’odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren
les infernades timbes dels fréstecs Pirineus,
se nodrirà amb la sang de tes ferides,
regirarà en ta pensa les ungles enrogides,
i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.
Oh filla de l’honor i del coratge,
flecta els genolls i prega. L’alè de l’esclavatge
vora l’Etern congria lo càstig dels Nerons.
Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes
fondran les flamarades eixides de tes venes
vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.
Llavors t’enjoiaran perdudes gales;
la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales,
en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu;
i el front duràs tan alt, que des la glòria
te’l besaran los martres. Serà de nou ta història
l’admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.
Text: