Museu d’Art i Història. Plaça Llibertat

Queya la neu á pleret, com plomiscall de cignes escampat per l’espay. Tot perdia’l carácter habitual, com embolcallantse ab blanca mortalla, y fins lo silenci, propi dels dias de nevada, dava al payssatge quelcom d’aquella tristesa que, pera los cors sensibles, té la mort quan se creu qu’ ella no es lo terme definitiu de la vida. “¡Qu’ es bonich!” digué Blanca, y, tota vestida de negre, baixá al parch á passejar, á gaudir del espectacle qu’ oferia lo que podria dirse primavera d’hivern, la primavera que fa esclatar’l fret com l’altra las fullas y las flors. Blanca, que també sentia l’influencia d’aquell despertar á nova vida, no poguent cullir flors, cullía de terra borrellons de neu, la qual al xuclarli’l calor de las mans, las hi amoratava y feya tremolar. Blanca gaudia d’aquella impressió, enfonzava més en la neu les mans; la fredor li produïa tremolor nirviosa que dava al seu rostre certa expressió, al temps qu’ infantivola, sensual. La neu anava com brodantli’l vestit; los cabells se li empolsavan de blanch, y’ ls peus li desapareixian enfonzats en la blanca molsa. ¡Quin contrast! Una dona jova, plena de vida, endolada exteriorment, peró joyosa y alegra, en mitj d’un payssatge mort.

[…]