Passeig Arqueològic

Però hi havia un lloc que atreia els artistes com la mel les mosques: Sant Pere de Galligants. La mil·lenària església, vista des de la banda de Sant Daniel, tota madura i daurada del sol del matí, amb el seu campanar octogonal encimat de merlets triangulars i amb dos venerables xiprers d’avançada, oferia una visió romàntica singularíssima. No existia un sol pintor indígena, ni en passava un de foraster, que no l’hagués pintada. A Innocenci, mancat del do de saber triar els temes verament pictòrics, ara els altres l’hi donaven ja escollit. Maldà de bell nou, com ja havia fet en anteriors provatures, amb la resistència passiva dels estris i de la matèria, posà gruixos de colors i els tragué amb un cop violent d’espàtula i sols aconseguí excitar-se contra ell mateix.

La casa on s’efectuaven aquestes tertúlies gairebé familiars era la mateixa del carreró. A l’estiu es reunien en una poètica terrassa que hi havia al darrera, a l’entorn d’uns vetlladors ben proveïts de begudes fresques. Era un bell recer a cobert de mirades indiscretes, ben conegut dels comissionistes i pintors forasters, que anaven allí a matar el tedi i les decepcions. En un costat, una gran margenada coberta d’acàcies gegants i de romeguerons s’estimbava des de les parets exteriors dels claustres de la Seu fins a les profunditats del Galligants. Espai tancat, atapeït de vegetació, intransitable com un racó de jungla. Al fons i al lluny, les primeres cases de Sant Daniel, amb el formidable enderroc de la Torre Gironella i el camí del Calvari, coronat d’oliveres, a la dreta, i amb el coster pedregós de Montjuïc a l’altra banda, acabaven de completar aquella mena de clos apacible i pintoresc. Alguna tarda escadussera també s’hi deixaven caure. Llavors elles, desfardades i sense maquillar, planxaven i cosien, tot enraonant de mals i de remeis, de labors i guisats, com qualsevol dona de sa casa. A penes feien cabal dels minyons, si no era per consultar-los alguna cosa refiades en llur superior coneixement.