Pont de pedra

El riu Onyar, amb la mica d’aigua que arrossega, deixa clapes i marges eixuts on s’hi fa l’herba més tendra del món. Damunt d’aquesta herba dormen els gitanos i els pobres de Girona; tots els pobres de Girona són prims i esguerrats, tenen una edat indefinida i un aire d’ocells de pas amb una ala i una pota trencades. Damunt d’aquesta herba floreixen també els forns de les castanyeres. Les castanyeres de Girona resen contínuament o diuen uns renecs que esclaten d’una manera trista com les escopetes de pistó de la canalla. El fum de les castanyes, en fer-se fosc, es barreja amb la boira i dóna a l’ambient una sentida de guisat de les festes; aleshores, respirar una mica de boira amb fum de castanyes torrades resulta un aperitiu fet amb xiulets de merla i amb sospirs de núvia, un aperitiu delicadament rural. Més enllà del pont de Pedra, a l’alçada de la rambla de la Llibertat i del carrer de l’Argentera, el riu i les cases de Girona s’ajunten amb la intimitat més impúdica. El riu és el pare pedaç i el confident de les misèries d’aquests pisos sense llum, d’aquestes cases tombals i estrafolàries, en les quals el sexe dels homes i les dones, els gats, les arnes, les puces i les oracions fan la vida més vergonyant i més tètrica. Però els darreres de les cases que s’aboquen i toquen de peus a l’aigua es treuen la careta i ensenyen a la llum del dia les crostes vives, tota la purulència, tota la secreció de les pedres i les ànimes; i en una actitud de vòmit o en aquella actitud que adopten certes velles en les reixetes dels confessionaris, es decanten damunt de l’aigua de l’Onyar, serpentejada dels colors més infectes i dels colors més delicats, però el color que domina en aquest lloc imponderable de Girona és el color del silenci.

Per passar l’Onyar amb seguretat, Girona es va fer un pont de pedra. Sòlid, ferreny, d’enginyeria militar, porta el nom de la reina Isabel II, però tothom en diu el pont de Pedra, és una qüestió d’evidència. Aquest pont magnífic comunica la Rambla i la plaça del Vi amb la Girona de l’eixample il•lustrat, la Girona que, desmantellant convents, enderrocant muralles i casernes, s’estendrà pel pla fins al Ter, cap a Salt i en direcció a Barcelona. El pont de Pedra és la llotja excepcional per contemplar l’espectacle de la Girona vella apilonada sobre les façanes de l’Onyar. La catedral i Sant Feliu esclafant amb el seu pes de pedra la corrua de façanes de paper retallat. És la postal més típica de Girona (i jo que la volia esquivar, m’hi trobo abocat una vegada més!). El seu millor moment és el d’un dia de pluja, quan la tímida esquena d’ase del pont de Pedra és relliscosa i brilla el basalt de les seves llambordes. Llavors, els colors massa vius de les façanes del riu s’apaivaguen i la contundència de la pedra medieval s’amoroseix. La pluja ho unifica tot en una pantalla líquida, en una projecció bellugadissa. I com que l’Onyar s’esplaia amb l’aigua que li cau del cel i els cotxes i els vianants semblen desaparèixer per por del ruixat, es fa un clima de silenci acollidor i relaxant i podem sentir, si tenim sort amb la direcció del vent i l’hora és propícia, les campanades de vellut de la catedral filtrant-se entre les agulles de plata de la pluja (aquí l’estil, espero que s’hagi entès, vol anar d’acord amb la posta evocada).