La base de dades de les Lletres Catalanes
Artur Bladé i Desumvila va viure i escriure bona part de la seva obra, després del retorn de l'exili, a la casa situada a la plaça d'Espanya núm. 13, la que davant per davant té una creu de ferro. Aquest pot ser un bon punt per llegir un fragment de la seva obra memorialística que evoca la idiosincràsia del seu poble natal. Per altra banda, una semblança aguda i concisa que li féu Salvador Estrem i Fa (Falset, 1893-1936) i el record del dia que el va conèixer Xavier Garcia Pujades ens l'acostaran humanament.
A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s’ha d’anar a buscar lluny i resulta cara. S’utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l’argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d’obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se’n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s’emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l’any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sènies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d’alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s’emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.
Recordo estampes de la meva terra que em semblen acabades, definitives, eternes.
[…]
Cada arbre és al seu lloc i no pretén ni gosa robar la part de terra que no li correspon; i aquesta és la vera llibertat que no exclou la llibertat de l’altre. Aquí totes les imatges s’acorden i es completen per a donar una visió immodificable, un sentiment de seguretat i de confiança. Un sap que pot passejar sense por, amb les mans a la butxaca, o amb un simple bastonet a la mà per anar tustant fraternalment les herbes del camí. Rarament es veu bèstia suspecta o perillosa. A tot estirar, llucareu un llangardaix verd prenent el sol contra un marge, en relleu, incrustat i brillant com una pedra preciosa.