El riu Ebre per Benissanet

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns quants dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida. El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

Feia capbussons a la retorna de l’Omplidor, que era profunda, i sorgia amb una pedra, arrencada del fons, a la mà. Navegava dempeus sobre un feix de canyes mentre el feia voltar ràpidament. Passava el riu amb quatre cops de braç i en retornava amb un raïm a la boca collit a les vinyes de Ginestar. L’aigua semblava el seu element i el seu goig. Si s’hagués pogut guanyar la vida a còpia de nedar, hauria estat l’home més treballador de la vila.

L’Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d’anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!