Vell campanar i església de Sant Joan Baptista de Benissanet

Abans de la darrera guerra, la cosa més pintoresca o, almenys, la més visible de Benissanet era el campanar. Pel fet de ser un dels més alts de la rodalia, tenia molt caràcter i feia estampa. Se’l veia de tres o quatre hores lluny i era allò que primer se us presentava davant els ulls quan arribàveu a Benissanet, per qualsevol camí. Potser algun dia als erudits del futur o, simplement, als encaboriats d’història local, els interessarà saber que la vella església de Benissanet era —tal com diu el Salvat— una bona construcció, no pas molt antiga (segle XVII?), però feta a consciència. El frontispici, d’un neoclàssic d’estar per casa, ostentava dins un buc les figures, tallades en pedra, de sant Joan Baptista —patró de la parròquia— i de l’anyell. L’arc del portal era de mig punt, i a la porta, segurament de melis, es veien alguns claus de cabota d’aquells que sempre impressionen. Aquesta església primitivament no tenia més que una nau —de volta rodona—, però després, ja en la nostra època, fou engrandida amb una capella que més aviat va desacordar del conjunt harmònic de la construcció. La situació del temple benissanetà era immillorable, perquè estava en el lloc més alt de la vila i en el punt dolç del barri vell. I feia cop, sobretot, pel campanar, al qual una torreta superior, vuitavada i molt eixerida, acabava de donar esveltesa. Mai més, segurament, no n’hi haurà un altre, a Benissanet, que se li pugui comparar. Per a un benissanetà vell o de mitjana edat ha de ser molt difícil imaginar el seu poble natal sense l’antic campanar, de la mateixa manera que per a un parisenc, anem a dir, seria difícil imaginar París sense la torre Eiffel.

Vaig pujar al terrat per tal de veure la cara de la nit. Les branques de les acàcies servaven encara l’olor i la tebior del dia. Feia celístia, amb els estels a munts, com granets d’arròs. Vint anys enrere, del terrat estant, hauria albirat la silueta del vell campanar —una altra víctima innocent de la guerra, una altra de les coses que no veuria mai més. […] Res del que veia no em podia sorprendre, però sí justament (com la nit passada) allò que no veia: el vell campanar dels bons temps, l’alta torre de pedra que durant tres segles havia senyorejat, magnificant-la, la vila. Aquesta em semblava mutilada, dramàticament amputada d’una construcció que ja no veurà —ni refarà— mai més ningú.