Tomba de J.V. Foix

Plou amb força aquest dissabte de gener. Els amics, els parents, els admiradors i algun polític, han anat arribant de forma esparsa al cementiri de Sarrià, un enclavament reduït entre la Via Augusta i la Bonanova, on també hi ha enterrats Carles Riba i Clementina Arderiu amb un relleu de Joan Rebull i una estela en grec que diu: «L’amor mai no mor». No reposa, però, en una tomba sinó en un nínxol que, de moment, porta una senzilla inscripció: «Vas de Josep Foix i Ribera i els seus» i ara apareix colgat de corones perquè al funeral, a la parròquia de Sant Vicenç, no hi ha faltat ningú: ni la Gaudiosa, la minyona que l’ha servit tota la vida; ni en Quimet de Port de la Selva que li aparellava la barca i a qui Sagarra va dedicar un poema («Quimet, color d’oliva; / amb el blanc dels ulls i les dents / d’una blancor massa viva; / i una escarola de cabells lluents»); ni els amics que l’han acompanyat fins a darrera hora: el poeta Enric Badosa, el primer que el va antologar i traduir al castellà; i el metge Joan Padrós, que estava amb ell quan, ahir, començat el dinar, va dir que es trobava malament, va sentir un doloret a l’esquena, que va creure superat, però que es va reproduir, mentre decantava el cap, iniciava un gest amb els llavis —com si anés a dir alguna cosa— i aclucava els ulls sense que servís de res la respiració boca a boca que li van practicar.

Tota amor és latent en l’altre amor; tot llenguatge és saó d’una parla comuna; tota terra batega a la pàtria de tots, tota fe serà suc d’una més alta fe (fragment).

Ramon Llull i Joan XXIII

Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes
i els qui us traïu amb crides i proclames;
redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives,
dòcils i fàcils al jaç; de les mentes.
Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes
enllà del mur del son; els sedecs de querella,
que sanguegeu a la brasa dels brucs
quan un flam sense foc d’un no res fa guspira;
i els qui deliu mons nous: —Eixiu de la caverna
on us feu por, i ploreu, i sangloteu,
i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!
Redacteu, escrivents, les noves d’aquesta hora
i planteu els pasquins a les parets claroses:
“Tot serà lliure en una terra lliure,
i radiant, en un calanc d’esponges;
tot serà bell, avenc, còrrec i duna,
i l’home, sense por, sense arma ni muralla;
tot serà pur al sorral de les platges
que irisen amb tints nous la Vall del Viure.
Tota amor és latent en l’altra amor,
tot llenguatge és saó d’una parla comuna,
tota terra batega a la pàtria de tots,
tota fe serà suc d’una més alta fe
quan Joan i Ramon i els qui amb ells fan miralla,
obriran el portell de les rescloses
i naixerem, fulgents, al fresc de la font viva.